- Back to Home »
- 1993 , ascens , Lleida , primera »
- Avui fa 20 anys de l'últim ascens del Lleida a Primera Divisió
Posted by :
Lleida Sports Web
miércoles, 5 de junio de 2013
Fotografia extreta del llibre "Història del futbol a Lleida" de Carmelo Moncayo i Miguel Àngel Bergés. Fotografia de Ramon Gabriel i Defoto. |
Avui fa vint anys que el Lleida va pujar a Primera Divisió per últim cop. Tot i que el pas del Lleida per Primera Divisió va ser fugaç, la temporada es manté a la memòria de molts lleidatans gràcies a les victòries sobre el Barça i el Madrid.
Ja fa vint anys que el Lleida, llavors Unió Esportiva, va pujar a Primera Divisió per última vegada. Els blaus ja havien estat a la categoria d’Honor del futbol espanyol el 1951, però, la victòria del Lleida al Camp Nou davant el Dream Team i al Camp d’Esports davant el Reial Madrid la temporada 1993 – 1994 han deixat imatges per a la història del futbol de la ciutat i han fet que aquesta temporada sigui un dels mites del futbol lleidatà. Qui no ha vist a Jaime Quesada foradant la porteria del Camp Nou? I a Benito Floro, llavors l’entrenador del Madrid, esbroncant els seus jugadors per perdre amb el Lleida?
Tot va començar la temporada 1988 – 1989, en el segon any de presidència de Mario Duran, quan va arribar un nou entrenador que canviaria la història de la Unió Esportiva Lleida. Aquest era José Manuel Esnal, Mané. Aquella temporada, l’entrenador basc va prendre el comandament d’un equip que, sota la gestió de Koldo Aguirre, estava a punt de baixar a Segona Divisió B. Mané no ho va poder evitar, però, tot i això, Mario Duran va seguir cofiant en ell i al cap de tres temporades, va duur els blaus a la Primera Divisió.
Fins i tot, podria haver-ho fet abans. La temporada 1991 – 1992 el Lleida va estar a un pas d’entrar a la promoció d’ascens a Primera Divisió. Però no va ser fins la següent temporada, que ell Lleida ho va aconseguir amb unes dades que passarien a la història del club. Els de la Terra Ferma van ser els campions absoluts de la categoria de plata, quedant cinc punts per sobre del Valladolid, amb 56 gols a favor i 20 en contra en 38 partits.
Des d’un bon principi, els resultats somreien els blaus, que van estar imbatuts durant les 15 primeres jornades. Ratxa interrompuda per una derrota a Sabadell marcada per l’actuació del col·legiat, que va expulsar Ravnic, Virgilio, Bernal i Mané, a més a més de xiular un penalt en contra del Lleida.
Tot i això, la patacada contra el conjunt arlequinat no va suposar res greu. Els de Mané van encadenar dues victòries i van tornar a catapultar-se cap a la part més alta de la classificació, perdent només tres encontres més.
Va ser a falta de tres jornades quan els blaus van tenir l’oportunitat d’obtenir els tres punts màgics. Els tres punts que col·locarien la Unió Esportiva Lleida entre els grans, 43 anys després de la primera i única vegada que això havia succeït. I així va ser.
9000 persones van atapeir el Camp d’Esports deixant 9 milions de pessetes de recaudació i dos gols de Sigüenza i un de Javi Gracia van posar el marcador a favor del Lleida, 3-0, cap al minut 55 de partit.
En acabar el partit, els aficionats van envair el terreny de joc per celebrar la gesta del seu equip. Als vestidors, els jugadors, l’entrenador i fins i tot el president van substituir les dutxes d’aigua per les de cava i, seguidament, un bus articulat va conduir els jugadors per la ciutat de Lleida fins l’Ajuntament per brindar el triomf a la ciutat. Allà, els jugadors van tenir cadascú el seu torn de paraula, però el que més es recorda és el de Miguel Rubio, qui va augurar que el Lleida guanyaria el Barça i el Madrid a Primera Divisió. I no es va equivocar.
A la divisió d’honor del futbol espanyol, els lleidatans no ho van tenir tant fàcil com a la Segona Divisió. Els blaus no van acabar d’entendre’s amb el Barça durant l’estiu i les cessions que havien pactat amb el conjunt blaugrana per tal de reforçar el seu planter no es van duur a terme. Mané es trobava amb un conjunt reduït i sense cap reforç. En aquest moment, la directiva va intentar solventar la situació amb fitxatges com el de Soren Andersen, pel qui es van pagar vora 40 milions de pessetes.
I la inexperiència del grup a Primera Divisió, de l’entrenador, i la manca de reforços es van haver de pagar car. La Unió Esportiva Lleida no va aconseguir guanyar fins la jornada 9, al camp de la Reial Societat. Va acabar la lliga amb 29 gols a favor i 48 en contra, en 38 partits jugats. Set victòries, 13 empats i 18 derrotes. Només a tres punts de la promoció per la permanència. Però, ni les victòries davant el Valladolid i el Rayo, rivals directes, van aconseguir que el Lleida mantingués la categoria. A més a més, la penúltima jornada de la lliga, davant l’Atlètic de Madrid, els blaus van patir un arbitratge que els jugadors recorden com bastant rigorós i que el propi, llavors president de l’Atlètic, Jesús Gil, va admetre.
Tot i això, la temporada serà recordada per la victòria del Lleida al Camp Nou davant el Dream Team de Koeman, Laudrup, Romàrio i Salinas, entrenats per Cruyff, gràcies a un gol de Jaime Quesada que, al minut 87, va foradar la porteria de Busquets, que aquell dia va sortir en el lloc de Zubizarreta, donat que el Barça devia pensar que seria un partit fàcil. També serà recordada per la victòria davant el Madrid al Camp d’Esports amb gols de Soren Andersen, Parés i un de Hierro, pels madrilenys. En aquell partit, Benito Floro va ser destituït arran d’una gravació que es va fer als vestidors del propi entrenador esbroncant els seus jugadors per perdre davant el Lleida.
Tot i tornar a Segona Divisió, la presidència de la Unió Esportiva Lleida va apostar per l’ascens i va accedir a la promoció per tornar a Primera Divisió. Malauradament, els blaus es van quedar a només un gol de tornar-hi en empatar 2-2 al Camp d’Esports i en perdre 3-2 al camp del Sporting.